OBSAM

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

• Guia del paisatge
• Exposicions
• Documents d'interès
• Enllaços

Taula de continguts

Guia del paisatge de Menorca

 

Sistemes naturals i biodiversitat

Menorca és un territori ric en patrimoni natural. L'illa i els illots que l'envolten constitueixen una mena de resum de la Mediterrània occidental en la qual es poden trobar la major part dels ecosistemes característics d'aquesta regió, excepte els fluvials i els muntanyencs. Però, alhora, Menorca compta amb nombroses espècies endèmiques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Aquesta barreja de generalitats i singularitats fa especialment atractiu el patrimoni natural d'aquest territori de poc més 700 km2 de superfície.

 

Espais protegits

La xarxa d'espais naturals protegits de Menorca es va començar a gestar el 1980 amb la publicació per part del Consell Insular de Menorca Zones d'interès botànic i ecològic de Menorca. En aquest estudi elaborat per la Dra. Mª Àngels Cardona es van identificar les àrees que s'havien de protegir per tal d'assegurar la conservació de patrimoni natural de Menorca. Sortosament, el 1991 es van protegir gran part d'aquestes zones, amb una nova llei que declarà dinou Àrees Naturals d'Especial Interès (ANEI). El 1993, Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per part de la UNESCO gràcies a una iniciativa de l'Institut Menorquí d'Estudis i del Consell Insular de Menorca. El 1995, després de vint anys de reivindicacions, es creà el parc natural s'Albufera des Grau. El 1999, la xarxa d'espais naturals protegits s'estén a la zona marítima, amb la declaració de la Reserva Marina del Nord de Menorca.

L'any 2003 es va aprovar l'ampliació del Parc Natural i la declaració de les reserves naturals de l'illa des Porros, S'Estany, la Bassa de Morella, Es Prat i l'illa d'en Colom. Actualment s'està demanant amb insistència a les administracions competents la declaració de l'illa de l' Aire com a Reserva Natural Marítima - Terrestre. En aquest sentit, el juny del 2002 es va aprovar l'inici del procediment de tramitació del Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de l'illa de l'Aire. Tanmateix, el procés està aturat des de llavors. De fet, l'illa de l'Aire només està protegida amb les figures de LIC (Lloc d'Interès Comunitari), ZEPA ( Zona Especial Protecció d'Aus) i ANEI.

 

Ecosistemes, flora i fauna

L'illa de Menorca compta un nombre elevat d'ecosistemes, d'entre els quals destaquen:

Boscos

Generalment mixtos, combinats per espècies com l'alzina (Quercus ilex), l'ullastre (Olea europaea var. sylvestris) i el pi blanc (Pinus halepensis), tot i que també podem trobar zones boscoses on només hi sigui present una d'aquestes espècies. L'alzinar balearic, comunitat que s'anomena tècnicament Cyclamini-quercetum ilicis, és el tipus de bosc més important. De forma natural ocuparia totes les àrees centrals de l'illa, però l'activitat humana ha provocat i provoca l'eliminació de part del sotabosc, donant lloc a un procés d'aridificació que permet la invasió de l'alzinar per part espècies pròpies dels espais il·luminats, com el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), els brucs (Erica spp.) o els pins blancs. Ara per ara només queden alzinars de certa extensió a la zona centre de l'illa. El bosc és un ecosistema que presenta un alt valor ecològic i paisatgístic, i acull un elevat nombre d'espècies tant de flora com de fauna.

En determinats boscos de l'illa s'hi poden trobar endemismes prou significatius com la patata morenera (Cyclamen balearicum). També s'hi poden trobar altres espècies vegetals com la rapa (Arum italicum), que apareix en zones d'ullastrar de sòl humit, l'heura (Hedera Helix) i més rarament la pampalonia (Paeonia cambessedesii) i les violes (Viola sp.p). Quant a les espècies llenyoses, és comú trobar-se l'arborcer (Arbutus unedo), la llampuguera (Rhamnus alaternus), els aladerns (Phillyrea spp) i la mata (Pistacia lentiscus).

Els boscos són especialment importants per la fauna que acullen: ocells forestals com la primavera (Parus major), el reietó cellablanca (Regulus ignicapillus), el tudó (Columba palumbus), el rupit (Erithacus rubecula), el rossinyol (Luscinia megarhyncos) i el tord negre (Turdus merula); rapinyaires com el soter (Hieraetus pennatus) o el milà (Milvus milvus). Aquests dos darrers reben el nom d'espècies de mosaic, ja que el seu habitat abasta una àmplia zona on si combinen terres agro-ramaderes i forestals. També s'hi poden trobar totes les espècies de mamífers presents a Menorca, d'entre les que destaquen la rata sarda (Eliomys quercinus), els ratolins (Apodemus sylvaticus), les musaranyes (Crocidura suaveolens balearica) i el mart (Martes martes minoricensis). Tots aquests mamífers van ser introduïts antigament pels pobladors de Menorca. Val a dir, però, que alguns han evolucionat al llarg dels segles i han esdevingut varietats o subspècies pròpies de Menorca o de Balears.

 

Litoral rocós - penyals

Des del punt de vista ecològic, els penyals, principalment de la costa nord, presenten una elevada riquesa d'endemismes. En aquestes zones, esquitxades freqüentment per les fortes onades, hi trobem un bon grapat de plantes adaptades a dures condicionsambientals de salinitat i vent. En molts casos, es tracta d'endemismes exclusius de la Mediterrània occidental (tirrènics), endemismes balears, endemismes compartits amb Mallorca (gimnèsics) o bé, fins i tot, endemismes exclusius de Menorca.

 

El Crithmo-limonion és la comunitat vegetal que trobem més a prop de la mar, allà on arriben els esquitxos d'aigua salada. Està dominada pel fonoll marí (Crithmum maritimum) i les coques de mar (Limonium spp.), algunes dels quals són endèmiques de Menorca. Una mica més enrera, protegides dels esquitxos dins les escletxes de les roques, creixen diverses herbes petites, fines i delicades, moltes de les quals també són endemismes. És el cas de la margalida de mar (Senecio rodriguezii), la margalida tirrènica (Bellium bellidioides), el tem bord (Micromeria filiformis) i la didalera (Digitalis minor). Darrera d'aquesta comunitat hi apareix la comunitat de socarrells anomenada Launaetum cervicornis. Els socarrells són plantes arbustives en forma de coixinets espinosos, exclusives de les Balears però emparentades amb altres plantes del litoral mediterrani. A Menorca n'hi ha cinc espècies, dues de les quals, Femeniasia balearica i Launaea cervicornis, pertanyen a la família de les compostes, mentre que les altres tres, Astragalus balearicus, Dorycnium pentaphyllum subsp. fulgurans i Anthyllis hystrix, són de la família de les fabàcies.

 

Quant a la fauna, el més rellevant és la presència als penyals més aïllats de l'àliga peixetera (Pandion haliaetus), les baldritges gran i petita (Calonectris diomedea i Puffinus mauretanicus), els cagaires o corbs marins (Phalacrocorax spp), el falcó (Falco peregrinus), el xòric (Falco tinnunculus), la gavina corsa (Larus audouinii), la gavina camagroga (Larus michahellis), el colom salvatge (Columba livia), la mèrlera (Monticola solitarius) i la vinjola (Apus pallidus). Quant a la fauna terrestre, destaquen la presència de les sargantanes italiana i mora (Podarcis sicula i Podarcis perspicillata). Val a dir que algunes de les espècies citades, com les sargantanes, el falcó, els xòrics, el colom salvatge i més estranyament la vinjola, es poden trobar també a l'interior de Menorca.

 

Litoral arenós - sistemes dunars

Els sistemes dunars de Menorca prenen una rellevància especial des de el punt de vista econòmic, donat que són les reserves de sorra de les platges, esmorteeixen l'erosió de les mateixes durant els forts temporals i acullen una gran diversitat de plantes i invertebrats terrestres.

El sistema dunar de S'Embarcador, a Cala Pregonda, és un dels més ben conservats de l'illa.

 

En general, la vegetació manca a la primera línia de platja. Les primeres plantes en aparèixer, com la ravenissa de platja (Cakile maritima), el card de platja (Eryngium maritimum) i el lliri de platja (Pancaratium maritimum), ho fan a la base de les dunes davanteres. A la part alta de la duna es desenvolupa el borró (Ammophila arenaria) i la lletrera d'arena (Euphorbia paralias), mentre que a la part posterior de la duna, en els sistemes dunars del nord de Menorca, creix una comunitat anomenada Scrophularietum maritimae, constituïda pel trèvol marí (Lotus cytisoides,) els moixets (Lagurus ovatus), el queixal de vella (Hyoseris radiata) i el camamil·ló (helichrysum stoechas), entre d’altres. A la costa sud, en canvi, creix una altra comunitat que s'anomena Crucinelletum maritimae, amb algunes plantes comunes a la comunitat de la costa nord, com el trèvol marí, els moixets i el camamil·ló. Darrera aquesta comunitat, damunt les dunes semiestabilitzades, apareix el sivinar (Juniperetum turbinatae ruscetosum), entre els quals destaquen les sivines (Juniperus phoenicea subsp. turbinata) i la mata (Pistacia lentiscus). Més endarrera, en els sistemes dunars més ben conservats, es troben les dunes estabilitzades, colonitzades i fixades per vegetació de bosc, ullastres (Olea europaea var. sylvestris) i pins (Pinus halepensis). Tot i no tenir la rellevància que té la comunitat vegetal, la fauna dels sistemes dunars també juga un paper molt important dins l'ecosistema litoral arenós. En aquest sentit, destaquen la diversitat de coleòpters (escarabats) i de lepidòpters rapalòcers (papallones diürnes).

 

Albuferes, basses i torrents

Constitueixen un dels ecosistemes més importants de l'illa. En aquestes zones es desenvolupa una variada i frondosa vegetació tant aquàtica com terrestre, a més d'acollir un gran nombre d'invertebrats aquàtics i vertebrats com peixos, rèptils i aus. Pel que fa a les aus, a més de ser l'habitat principal d'algunes d'elles, són també zona de pas i descans d'un elevat nombre d'espècies migratòries. La zona humida més important de l'illa és S'Allbufera des Grau, nucli de la Reserva de la Biosfera. Es tracta de l’ecosistema més valuós i divers de Menorca. Altres zones humides importants són el Prat de Son Bou i Ses Basses de Lluriac. Quant els torrents, destaquen el d'Alagaiarens i sobretot el del barranc d'Algendar, que porta aigua tot l'any. Les basses temporals, tot i que estrictament no estan considerades com a zones humides, són ecosistemes de gran vàlua i fins ara han estat molt poc estudiats. Aquests peculiars ecosistemes són també l'habitat de nombroses plantes aquàtiques i acullen una gran diversitats d'invertebrats, especialment crustacis.

En general, a les vores d'aquests ecosistemes, creixen joncs bovals (Scirpus holoschoenus) junces d'aigua (Scirpus spp) i joncs (Juncus spp), canyís (Phragmites australis) i bova (Typha angustifolia). Darrera d'aquestes espècies es poden desenvolupar canyes de Sant Joan (Arundo donax) i petits boscos de ribera formats per tamarells (Tamarix gallica). Submergit, hi creix Potamogeton spp, i, a les parts més salades, Ruppia spp. Els ranuncles ( Ranunculus spp) apareixen a les basses i torrents, i a la primavera cobreixen la seva superfície amb flors blanques i grogues. Altres espècies que es poden trobar són els isòets (Isoetes spp). Aquestes primitives espècies vegetals apareixen principalment a les basses temporals. Quant a la fauna, destaquen, d'entre els rèptils, la tortuga d'aigua (Emys orbicularis) i la serp d'aigua (Natrix maura), i entre els amfibis, la granota (Hyla meridionalis) i, a les basses temporals, el calàpet (Bufo viridis). Els peixos més importants que podem trobar a les zones humides de l'illa, principalment a l'Albufera, són les llises (Liza spp, Chelon labrosus), els cap plans (Mugil cephalus), les anguiles (Anguilla anguilla), els cabots (Gobius niger), les cabeçudes (Atherina boyeri) i la gambúsia (Gambusia holbrooki). Destaquen, també, la presència de l'àliga peixatera (Pandion haliaetus), d'agrons (Egretta spp i Ardea spp) i del corb marí gros (Phalacrocorax carbo), així com un gran nombre d'anàtides.

 

Barrancs

La geologia de la zona de migjorn de l'illa, tova i permeable, ha facilitat la formació d'un elevat nombre de solcs profunds excavats per l'aigua en la roca calcària. Aquests grans solcs, amb parets que poden assolir els 40 m d'alçada, s'anomenen barrancs i formen un dels ecosistemes més peculiars de Menorca. Els fons dels barrancs estan regats per l'aigua dels torrents que davalla cap a la mar. Aquí creix una vegetació esponerosa que contrasta amb la vegetació més seca de les maquies exteriors. La fauna és també rica, especialment amb els grans ocells, que nidifiquen i descansen als espadats. El barranc més important de l'illa és el barranc d'Algendar, que neix al puig de Santa Magdalena, prop de Ferreries, i desemboca a la platja de Cala Galdana. El barranc va ser excavat pel torrent que corre pel seu fons i que drena una extensa conca. El cabal del torrent varia en funció de les precipitacions, però no s'asseca ni tan sols els estius més eixuts. Els barrancs representen un món a part. La protecció del vent i una major humitat hi permeten el desenvolupament de comunitats, tant animals com vegetals, la presència de les quals és impossible a l'exterior. Així, a les vores dels torrents (sobretot a la part inferior dels barrancs més humits) es poden trobar espècies vegetals aquàtiques com els joncs (Juncus spp.), el jonc boval (Scirpus holoschoenus) i el canyís (Phragmites australis.) A les zones humides dels barrancs podem trobar boves (Thypha latifolia i angustifolia) i diverses espècies submergides del gènere Potamogeton. També podem trobar abatzers (Rubus ulmifolius) i, a les voreres dels torrents, s’hi desenvolupen bosquerons d'oms (Ulmus minor) i exemplars dispersos de llor (Laurus nobilis). Les canyes de Sant Joan (Arundo donax) són una altra de les espècies presents a les parts més humides del barranc. A les parts més allunyades de l'aigua es desenvolupen, als barrancs més profunds, les alzines (Quercus ilex) i en barrancs menys profunds, els ullastres (Olea europea var. sylvestris). També és possible trobar zones on hi ha conreus de regadiu i fruiters. Les parets verticals que delimiten el barranc acullen una rica vegetació rupícula, amb tapereres (Capparis spinosa) i alguns endemismes com la Sibthorbia africana i la Cymbalaria aequitriloba.

 

La fauna que es troba als barrancs és molt semblant a la que es pot trobar a la resta de zones humides de Menorca. Així, als torrents hi trobem tortugues d'aigua (Emys orbicularis), serps d'aigua (Natrix maura) i granotes (Hyla meridionalis). Per la seva banda, els únics peixos que viuen en aquests ambients són la gambusia (Gambusia holbroocki) i l'anguila (Anguilla aguilla). Als barrancs també hi viuen un nombre important d'ocells, principalment rapinyaires com la miloca (Neophron pernopterus), el soter (Hieraetus pennatus), el falcó (Falco peregrinus), el xòric (Falco tinnunculus), el corb (Corvus corax), l'òliba (Tyto alba), el mussol (Otus scops) i, fins fa pocs anys, hi criava el milà reial (Milvus milvus), però ara només es troba al barranc de forma excepcional. A part de rapinyaries, també podem trobar-hi, entre d'altres, el colom salvatge (Columba livia) i la mèrlera (Monticola solitarius).

Associades als barrancs, trobem un gran nombre de coves habitades per una fauna de gran importància ecològica. Hi dominen els aràcnids, miriapodes i crustacis i hi ha varies espècies de rates-pinyades. També és freqüent trobar-hi restes fòssils, ja que a les coves queden protegides de l'erosió.

 

Illots

Els illots són ecosistemes molt especials. L'aïllament de l'acció de l'home els ha dotat d'unes característiques úniques. Tenen un valor ecològic extremadament alt, tant per la fauna com per la flora que acullen. Aquesta riquesa es deu, en gran part, a que es van separar de Menorca abans de l'arribada de l'home i, per tant, la majoria d'espècies introduïdes posteriorment a l'illa gran no han arribat a colonitzar-los.

Els illots que hi ha al voltant de Menorca presenten poca vegetació, però molt adaptada a aguantar les extremades condicions de vent i salinitat, com el fonoll marí (Crithmum maritimum) i les coques marines (Limonium spp). Són, a més, refugi d'un elevat nombre d'aus, tant de rapinyaires com el falcó (Falco peregrinus) i els xòrics (Falco tinnunculus), marines com les baldritges (Calonectris diomedea i Puffinus mauritanicus), els marinerets (Hydrobates pelagicus), i els cagaires (Phalacrocorax aristotelis), i migratòries, que cerquen en aquestes petites illes la tranquil·litat necessària per poder descansar en els seus llargs viatges.Però, sens dubte, la característica més important d'aquest ecosistemes tan singulars és la presència de les diferents varietats de la espècie endèmica de Mallorca i Menorca de sargantana balear (Podarcis lilfordi), les quals han evolucionat de manera diferent a cada illot i han constituït fins a vuit subspècies úniques i diferents als illots de Menorca. A més, en alguns illots aquest rèptil manté interaccions ecològiques úniques i sorprenents amb el fonoll marí (Crithmum maritimum) i amb la rapa mosquera (Dracunculus muscivorus). A l'illa de l'Aire arriben a assolir densitats excepcionals, degut precisament a aquestes interaccions. Els illots de Menorca estan inclosos dins les Àrees Naturals d'Especial Interès d'elevat grau de protecció, però possiblement aquesta figura no sigui suficient per assegurar la preservació d'aquests valors naturals de tan elevat interès. Així ho demostren, per exemple, les introduccions d'espècies que han sofert i en alguns casos encara pateixen aquests illots, com els conills, les cabres o les rates, i que estan posant en greu perill les poblacions d’algunes d'aquestes subspècies úniques en tot el planeta.

 

Ecosistema marí

Les aigües del litoral menorquí compten amb una elevada diversitat biològica a tots els nivells: algues, plantes fanerògames, peixos, invertebrats i altres organismes. Les grans diferències geològiques entre la zona nord de l'illa i la zona sud també existeixen, lògicament, en la geologia dels fons marins. La zona nord està constituïda (veure apartat de geologia), per un tipus de roca molt més antiga i variada. Es combinen, llavors, roques dures i toves que fan que la costa nord sigui molt més irregular, amb entrades, badies, cales, penyals i platges. En canvi, la costa sud, amb un tipus de roca molt més homogènia en composició i duresa, és molt més rectilínia i regular. Així, a la costa nord dominen els fons rocosos, amb perfils molt més verticals, tallats de cop per badies i entrades, com Fornells, Sa Nitja, Macaret, Addaia o Es Grau. Aquí és fàcil trobar, a les zones mes protegides on l'hidrodinamisme és més baix, les fanerògames Cymodocea nodosa i Zostera noltii, en canvi a les zones menys protegides i per tant amb aigües més agitades trobam la fanerògama Posidonia oceanica.

 

A la zona sud, probablement per l'absència de zones protegides de l'hidrodinamisme, pràcticament no apareixen Cymodocea nodosa i Zostera noltii, i els fons arenosos estan dominats per Posidonia oceanica.

L'ecosistema marí s'estructura, bàsicament, en quatre zones. La zona superior generalment emergida s'anomena supralitoral i abasta fins on arriben els esquitxos de les onades. A continuació trobem la zona medilitoral, que generalment està submergida i que arriba fins aquelles zones que ocasionalment, en seques molt fortes, poden estar emergides. Finalment, l'infralitoral és la zona que permanentment està submergida i que arriba fins allà on s'acaba la plataforma litoral. A partir d'aquí comença un ecosistema molt més fosc i profund que s'anomena circalitoral.

A l'ecosistema marí hi són presents un elevat nombre de comunitats, d'entre les quals destaquen:

Comunitats bentòniques sobre roca, que es caracteritzen per la presència d'un elevat nombre d'algues, invertebrats i peixos.

Comunitats bentòniques d'arena, on la diversitat d'algues, peixos i invertebrats és menor que a les roques i les espècies que hi viuen són en general diferents.

Comunitats pelàgiques o de mar oberta. Es tracta d'organismes que viuen a tota la columna d'aigua. És el cas dels grans migradors, com les espècies de la família Tunidae, tortugues marines, etc.

 

Herbeis o praderies de Posidònia i altres fanerògames

Les fanerògames marines constitueixen una de les comunitats bentòniques de major importància ecològica. Generalment, es troben sobre fons arenosos i fangosos, però també es poden trobar sobre fons rocosos. Aquestes formen extenses praderies que serveixen com a refugi i zona de reproducció d'un elevat nombre d'espècies marines de peixos, d'invertebrats i d'algues, com per exemple les agulles de mar (Syngnathus spp i Nerophis spp) i els cavallets de la mar (Hippocampus spp), alguns d'ells en perill crític d'extinció, contretament Sygnathus agassizi i S.abaster segons la llista vermella dels peixos de les Balears (Direcció General de Pesca de la Conselleria d’Agricultura i Pesca). A part de tota aquesta flora i fauna que hi viu associada, tenen un important paper en la generació i preservació de l'arena de les platges i en l'estabilització dels fons marins. Aquestes praderies ocupen una ampla franja del litoral de Menorca distribuint-se des pràcticament els zero metres (és el cas dels esculls barrera de Posidonia oceanica de S'estany d'Addaia, un dels esculls més ben conservats del Mediterrani), fins als 35 metres de fondària. A la costa sud, Posidonia oceanica forma una franja gairebé continua al llarg de tot el litoral. A la costa nord aquesta distribució és més discontinua a causa d'una major irregularitat dels fons.

A més, les tres fanerògames marines presents a les aigües de Menorca estan protegides tant a nivell estatal com europeu.

 

El coral·ligen i el corall vermell

Es tracta d'un altre exemple de comunitat bentònica, si bé no està clar si es tracta d'una comunitat que creix sobre un substrat rocós o sobre un substrat tou de composició detrítica.

El nom de coral·ligen es deu al fet que és una comunitat formada bàsicament per algues calcàries de la família de les coral·linàcies. Es tracta d'una comunitat que guarda alguns paral·lelismes amb les comunitats dels esculls tropicals de corall. Apareix al voltant dels 35-40 metres de fondària, on només arriba un 5% de la llum que arriba a la superfície. En aquestes condicions, les algues i alguns organismes es carreguen de carbonat càlcic, el que els proporciona una resistència a la depredació per part d'herbívors, i a la vegada, els confereix la capacitat de formar estructures espacials complexes amb el pas del temps. El nom de coral·ligen també ha donat peu a implicar, en moltes ocasions, la presència de corall vermell Corallium rubrum. Si bé aquesta espècie pot trobar-se freqüentment al coral·ligen profund, és més característica de les coves semifosques profundes.

 

Les tenasses i trottoirs d'algues calcàries

Són una mena de cornises que segueixen la línia de costa rocosa, arran d'aigua, formades per materials calcaris d'origen orgànic. Són un exemple de comunitats bentòniques de roca. Aquests passadissos, per on es pot caminar, es troben sobretot a les costes abruptes i inclinades. Estan formades per l'alga Lithophyllum lichenoides, a les parts inferiors s'hi refugien espècies pròpies d'aigües més profundes (comunitat del coral·lígen). Damunt la tenassa de l'alga Lithophyllum lichenoides hi ha una cobertura d'altres algues de gèneres, com Ceramium, Laurentia, Gelidium, etc.

Aquestes són les comunitats més fàcilment observables, ja que es troben a poca profunditat. Hi ha, però, moltes altres comunitats d'elevat interès científic, com els esculls i fons coral·lígens, els fons de fang, els fons d'algues calcàries on habita la llagosta (Palinurus elephas), el talús on es pesca la gamba vermella del Mediterrani (Aristeus antennatus), les comunitats específiques de port i badies o també la comunitat d'organismes que viuen damunt substrats artificials (molls, barques, fustes, cordes,...), anomenats fouling.

 

Per a més informació, consulteu la "Guia dels Espais naturals de Menorca" , de Cardona, Juaneda i de Pablo , la "Guia del Litoral de Menroca", de Begoña Oquiñena, editats per l'Institut Menorquí d'Estudis, els toms II,III i V de l'Enciclopèdia de Menorca, el quadern de pesca" Les Reserves marines de les Illes Balears" del Govern Balear i l'Herbari virtual de la Universitat de les Illes Balears http://herbarivirtual.uib.es/

©2003-2006 Observatori Socioambiental de Menorca  ·  Disseny de Quadratí, fet amb Xhtml i Css