OBSAM

• Guia del paisatge
• Exposicions
• Documents d'interès
• Enllaços

Taula de continguts

Guia del paisatge de Menorca

Economia

Economia de subsistència. L'agricultura i la ramaderia

L'economia menorquina ha evolucionat de manera diferent que a la resta de les Balears. A grans trets podem dir que comerç, agricultura i indústria han estat sempre presents a l'economia de l'illa. Estructuralment, però, el pes dels diferents sectors econòmics ha anat variant al llarg del temps, exceptuant el turisme, que ha estat un sector econòmic desconegut per els habitants de l'illa fins a mitjans de segle XX. L'activitat agrícola de l'illa adquireix importància a l'època romana i en perd amb l'arribada del vassallatge àrab. La majoria d'experts, però, coincideixen en assenyalar que l'estructura agrària de Menorca neix amb el repoblament català del segle XIII i l'activitat organitzadora de Jaume II de Mallorca. Durant l'edat mitjana, l'economia menorquina es sustenta pràcticament en l'activitat agrícola i ramadera, sobretot en la ramaderia ovina, amb la particularitat que a Menorca no existia ni existeix l'ofici de pastor. És probable que la retícula de parets seques que divideixen i subdivideixen el sòl de l'illa permetés una proliferació dels ramats amb poc esforç de vigilància. La llana menorquina era molt estimada als mercats i la seva exportació servia per suplir les mancances de blat i oli que patia l'illa.

L'obertura econòmica. El comerç i la indústria

Cap a finals del segle XV i principis del XVI s'inicia a Menorca l'activitat menestral manufacturera, organitzada en incipients gremis (paraires, teixidors, sabaters, ferreters,...). A la vegada, assoleixen un desenvolupament en paral·lel el comerç i el transport (mercaders, mariners, moviment d'embarcacions, etc.,).

El segle XVII és una època marcada per les epidèmies i les plagues, fets que tenen un gran reflex en la situació econòmica i demogràfica, molt deprimida durant tot aquest segle. Les coses canvien amb l'arribada del nou segle. A principis del segle XVIII, Menorca s'incorpora a la corona britànica i comença una època d'esplendor econòmic pels menorquins. Es genera una ocupació derivada de la inversió en obres públiques i l'ofici de mestre d'aixa comença a adquirir una rellevància important dins l'economia illenca. El port de Maó experimenta en aquest segle un gran canvi, creant-se nous molls i magatzems, conseqüència de l'intens moviment marítim que començava a forjar-se. A partir del 1724 s'inicia la construcció de l'arsenal marítim de l'estat i es reparen i construeixen barques per a la marina anglesa. Amb la posterior sobirania espanyola, les drassanes no veuen paralitzada la seva activitat i aquesta experimenta nous creixements amb la construcció de nous vaixells per a l'armada. Però a principis de segle XIX, es construeixen els darrers vaixells per compte de l'estat a causa de la decadència de l'armada espanyola. Malgrat açò, durant tot el segle XIX encara es construeixen vaixells, tant a Maó com a Ciutadella, per encàrrecs particulars i el sector continua ben viu dins l'economia menorquina de tot el segle. La prosperitat econòmica del segle XVIII, derivada en gran part dels excedents comercials i de la renda del consum i inversió dels militars britànics, fa que es comenci a generar un capital pre-industrial. Aquest fet, facilitarà la transformació de la economia menorquina en una economia molt més industrialitzada. Com a resultat, es genera un desfasament temporal en forma d'avanç de l'economia menorquina sobre l' espanyola. En termes similars, des de l'òptica demogràfica l'evolució de la població que es produeix a l'illa resultarà simptomàtica de la demografia moderna, avançant-se al cicle espanyol .

Els inicis del segle XIX van estar marcats per la reincorporació de Menorca a la corona espanyola, que significà la fi de la perspectiva marítima i comercial per la restricció de les importacions, la concessió del monopoli del blat a productors castellans i l'estancament de l'agricultura i la ramaderia entre d'altres. Tots aquests fets porten a l'illa cap a una forta crisi econòmica, que és tradueix en una forta emigració cap a Amèrica i Alger. La superació d'aquesta crisi comença a forjar la futura indústria menorquina. Comencen a sorgir fàbriques de lleixiu, sabó, fideus, adobers, etc., indústries que reben l'excedent dels doblers guanyats a Amèrica, a les que posteriorment s'hi sumaran les fàbriques de sabates. Apareix així una indústria de tall pre-capitalista, el cos de la qual estava format per els sectors sabater, naval, tèxtil i energètic. Menorca passa aviat a ser una illa obrera amb una economia basada pràcticament en la indústria. Al llarg de tot el segle XX, el sector industrial pateix importants canvis. La construcció naval perd força, mentre que la indústria de portamonedes de plata n'agafa. A començaments de segle, aquesta arriba a agrupar a 40 fabricants i 3000 obrers, tot i que la forta crisi econòmica de l'any 1911 provoca que fàbriques importants com la Fabril Maonesa deixin sense ocupació al voltant de 800 obrers. La indústria del calçat es recupera, però, a partir de la segona meitat dels anys vint, hi comença a aparèixer la indústria de la bijuteria i amb una mica més de retard, la indústria formatgera desapareixent totalment la indústria de portamonedes i bosses de malla de plata. El sector del calçat es diversifica i treballa també altres objectes de cuir i pell.

A les primeries d'aquest segle apareixen les primeres barques de bou i s'introdueixen les arts d'arrossegament, el sector pesquer creix, encara que mai ha arribat a ser un sector amb un pes important en el conjunt de l'economia de l'illa.

L'arribada del turisme

La darrera gran transformació de l'economia menorquina és produeix amb l'arribada del turisme. Fins els anys seixanta, la major part de la població illenca treballava en els sectors industrial i agrícola - ramader, però a partir de llavors comença a ser important el fenomen turístic a la resta de les illes balears i d'Espanya. A Menorca amb l'estructura econòmica de l'illa, ben consolidada sobre el sector industrial i amb una desconfiança sobre un fenomen llavors desconegut, l'empresari menorquí no inverteix en turisme. Amb el nou aeroport inaugurat el 1969, el sector turístic va anar agafant cos, desplaçant a la resta de sectors, però amb un retard de devers deu anys respecte a les altres illes.

El fenomen turístic ha provocat una canvi substancial en la fisonomia de molts indrets de l'illa. Cala Galdana és un exemple.

En l'actualitat, any rera any, el nombre de persones que treballen en el sector industrial disminueix, mentre continuen augmentant les que depenen del sector turístic. Actualment, només el 13% dels treballadors de l'illa treballa en sectors industrials i una mica mes del 2% ho fa al sector primari (agricultura i pesca), la resta es pot atribuir al sector serveis i al sector de la construcció.

Per a més informació, consulteu el tom XII de l'Enciclopèdia de Menorca.